Vocals

Introducció
Les vocals que tenim
Per què set vocals diferents?
... i per què aquestes?
Com es fan les vocals? La fonació
Com es poden modificar els ressonadors per obtenir vocals diferents? L'articulació
Els sons vocàlics (acústica i percepció)
Prou diferents i prou fàcils de fer
Exercicis

Com es fan les vocals? La fonació

Presentació del que ve a continuació (potser es poden presentar com a ingredients)

1. Una font d'energia

D'entrada hem de saber que la font d'energia bàsica que ens permt produir sons és en el sistema respiratori i comença amb la contracció dels pulmons per part dels músculs expiratoris i el diafragma. La contracció fa que es redueixin les dimensions de les cavitats pulmonars i té com a conseqüència la sortida a l'exterior d'una bona part de les molècules d'aire que contenen.

És com quan comprimim un globus que no hem lligat i es perd una part de l'aire que conté o com quan fem sortir pasta de dents d'un tub prement-lo per reduir-ne les dimensions.

La simple sortida de molècules d'aire a l'exterior dóna però un so massa dèbil, molt difícil de percebre i per tant poc útil per a la comunicació. Si deixeu la boca oberta i feu que surti aire dels pulmons, si deixeu anar l'alè, comprovareu que el so que se sent és extremadament fluix i que no se'n pot treure gaire partit.

Per obtenir un so més interessant des d'aquest punt de vista, un so més intens i més fàcil de percebre, convé que les molècules d'aire que vénen dels pulmons trobin algun obstacle que els compliqui el trànsit cap a l'exterior. El resultat d'aquestes complicacions serà un so més fort i haurem transformat energia muscular en energia acústica de manera molt efectiva, amb un resultat que ens és útil per intercanviar els sons que són el vehicle de la comunicació.

2. La glotis tancada

L'obstacle que està pensat per complicar el trànsit lliure de les molècules d'aire a l'exterior són les cordes vocals. Les cordes vocals són uns petits plecs musculars situats a la laringe i es troben, per tant, en el camí que va dels pulmons a l'exterior. Les cordes vocals actuen com una vàlvula que pot permtre el pas lliure del corrent d'aire a l'exterior o interrompre aquest pas. L'espai que queda definit pels plecs musculars que anomenem cordes vocals es coneix com a glotis. La glotis pot adoptar dues configuracions, que depenen de la posició de les cordes vocals.

Diem que la glotis està oberta quan les cordes vocals estan adduïdes o replegades a les bandes. En aquesta posició el pas del corrent d'aire procedent dels pulmons no troba cap obstacle i pot continuar el seu camí. Els sons que es produeixen amb aquesta configuració glotal oberta, amb les cordes adduïdes, s'anomenen sons sords. Més endavant, quan estudiarem les consonants, en veurem unes quantes que són sordes.

Configuració oberta de la glotis, amb les cordes vocals adduïdes.

La glotis està tancada, en canvi, quan les cordes vocals estan abduïdes, barrant el pas lliure del corrent d'aire que ve dels pulmons. La configuració tancada de la glotis és una condició necessària, encara que no suficient, per a la producció d'un so sonor. Les vocals i moltes consonants són sons sonors.

Configuració tancada de la glotis, amb les cordes vocals abduïdes.

Explicació dels músculs implicats (v. Rec 91 com a cc)

3. Una diferència de pressió suficient

Quan la glotis està tancada es creen de fet dues cavitats diferents en el tracte vocal. Una que se situa per sobre de la glotis tancada i que anomenem supraglotal i una altra que se situa per sota de l'espai que defineixen les cordes vocals i que s'anomena subglotal.

Les molècules d'aire que ocupen cadascuna d'aquestes cavitats poden estar sotmeses a pressions diferents. La pressió de la cavitat supraglotal, que coneixem com a pressió supraglotal, és de fet la pressió atmosfèrica (1030 cm H2O). La cavitat que queda per sota de la glotis tancada té però una pressió lleugerament superior, la pressió subglotal, que se sol situar a l'entorn dels 1040 cm H2O. Aquesta major pressió s'assoleix, recordem-ho, per la reducció de la cavitat pulmonar que duen a term els músculs expiratoris i el diafragma.

esquema de les diferents pressions, fer referència a la diferència de + 10

La diferència de pressió capaç de provocar l'obertura de les cordes s'ha de situar per sobre de 3 cm H2O. Quan la pressió subglotal s'acosta molt o s'iguala a la pressió supraglotal s'interromp el flux d'aire. Mentre hi ha una diferència suficient, però, és produeix la vibració de les cordes vocals, causada pel pas del corrent d'aire emergent. La vibració de les cordes vocals és un efecte aerodinàmic que es pot descriure com una successió de moviments d'obertura i tancament. L'obertura de les cordes es deu a la major pressió subglotal i el tancament s'ha d'atribuir al descens momentani de la pressió que segueix un moment d'obertura i a l'elasticitat de les cordes vocals.

Primer pas: La glotis està tancada i la pressió subglotal és clarament superior a la supraglotal. Segon pas: La pressió subglotal superior provoca la separació de les cordes vocals i l'obertura de la glotis. Tercer pas: L'obertura de la glotis permt una disminució de la pressió subglotal i, en conseqüència, la glotis es torna a tancar. Tornem al primer pas…

Cadascun dels moviments d'obertura i tancament es coneix amb el nom de cicle vibratori o període. La freqüència de repetició d'aquests cicles, coneguda també com a freqüència fonamental o F0, depèn de variables aerodinàmiques i mecàniques que estan relacionades amb les cordes vocals, que actuen com a vàlvula, i es mesura en cicles per segon o Hz. La freqüència fonamental de la veu humana va dels 40 Hz en el cas de les veus creaky fins als 1000 Hz en les veus de soprano o infantils. (Quins valors per homes/dones? entre els 100 i 300?) Dir que més endavant veure els factors no fisiològics sinó intencionals quan fem l'entonació i l'accent. Potser introduir la pel·lícula de UCLA.

pel·lícula de UCLA

Hem vist, doncs, que la vibració de les cordes vocals no respon a una instrucció directa: no hi ha una una ordre del cervell a les cordes que les faci vibrar. Hi ha d'haver, això sí, un conjunt de factors que han de confluir: l'existència d'un corrent d'aire emergent que actua com a font d'energia, la configuració tancada de la glotis i el manteniment d'una diferència de pressió suficient capaç de provocar l'obertura de les cordes.

La vibració de les cordes vocals fa una aportació decisiva a les llengües perquè permt de distingir entre parelles de sons que es distingeixen només per la configuració que adopta la glotis. En català, per exemple, el contrast entre el primer so dels mots cel i zel es redueix al fet que el primer es pronuncia amb la glotis oberta i el segon, en canvi, amb una configuració glotal tancada.

Podeu sentir la vibració de les codes si seguiu aquests passos:

- Toqueu amb la punta dels dits la part externa del coll a l'alçada de la laringe.
Manteniu aquesta posició mentre pronuncieu el primer so de zel [zzzzzz…], prolongant-lo en el temps.

- El petit moviment que podeu percebre correspon a la vibració de la glotis. El percebreu encara més clarament si alterneu el primer so de zel i el primer de cel [zzzzzssssszzzzz…] La vibració s'interromp durant la producció de la [s] de cel, que és una consonant sorda.

com ho fan els sords?

Tornem ara però a les vocals. Hem quedat que totes les vocals són sonores, sempre es produeixen amb una configuració tancada de la glotis. El so que s'origina amb la vibració de les cordes vocals és el punt de partida, el material de base, en la realització dels sons vocàlics però no ens ajuda a fixar diferències entre aquests sons. El moviment de les cordes vocals dóna com a resultat una ona periòdica que anomenem ona glotal i que constitueix l'ona acústica d'entrada del nostre mecanisme de producció de vocals.

L'ona glotal és la matèria primera de les vocals però s'ha de 'modelar' per obtenir vocals diferents. De la mateixa manera que modelant el fang podem fer figures diferents. Per modelar o modificar parcialment l'ona glotal hem de recórrer als ressonadors.

Les dimensions i la configuració de la cavitat on ressona un determinat so afecten de manera molt rellevant el finalment acabem sentint. Tothom sap que un mateix instruement, un piano per exemple, no sonarà de la mateixa manera si el toquem en una habitació de casa o en una catedral. Això passa perquè les diverses ones que constinueixen la font bàsica (l'ona glotal o el piano) tenen una sort diferent depenent de la forma i de la grandària dels ressonadors: algunes hi sobreviuen bé i d'altres xoquen contra les parets del ressonador i es van esmorteint. El so final que sentim, doncs, incorpora la modificació de l'ona bàsica que hem d'atribuir als ressonadors.

Aquests perfils corresponen a la posició dels òrgans articulatoris durant la producció de les vocals [i], [a] i [u]. L'ona acústica de partida és sempre la mateixa: l'ona glotal. Aquesta ona bàsica ressona però en espais diferents en cada cas i per això el que sentim és diferent en cada cas.

perfils i - a - u