Vocals

Introducció
Les vocals que tenim
Per què set vocals diferents?
... i per què aquestes?
Com es fan les vocals? La fonació
Com es poden modificar els ressonadors per obtenir vocals diferents? L'articulació
Els sons vocàlics (acústica i percepció)
Prou diferents i prou fàcils de fer
Exercicis

... i per què aquestes?

Hi ha molts sons vocàlics diferents, molts més de set. L'Alfabet Phonetic International en distingeix 28: Són els que podeu observar en la següent reproducció:

Però no tots els sons de l'esquema apareixen amb la mateixa freqüència en els sistemes vocàlics. Uns quants són força habituals i d'altres són presents només en un conjunt molt reduït de llengües. La selecció més habitual inclou les vocals [i], [a] i [u], quan un sistema incorpora un o més sons dels que considerem poc freqüents, els sol afegir a aquest inventari sense que es produeixi la substitució de les vocals bàsiques, sense prescindir-ne. És justament per això, que sovint podem expressar la relació entre sons habituals i sons més marcats a partir d'afirmacions que recullen una implicació, del tipus 'Si una llengua té el so [], també té el so [i]', per exemple.

Els parlants volen invertir el mínim esforç en l'articulació dels sons que han de produir. Si aquest fos l'únic objectiu, els sistemes vocàlics que esperaríem consistirien en petites variacions a l'entorn del so vocàlic més fàcil d'articular, que segurament és la vocal [a]. Buscant el mínim esforç articulatori, doncs, una llengua que necessités vuit vocals podria tenir vuit versions lleugerament diferents de la vocal [a]. Però no hi ha cap llengua que tingui un sistema vocàlic d'aquesta mena, i és que el mateix parlant imposa una altra condició que es relaciona amb la seva actuació com a oient. La llengua que hem imaginat, amb vuit fonemes que són variants de la vocal [a], simplifica molt l'articulació dels sons però complica extremadament la percepció: la identificació de les petites diferències entre aquestes vocals demanarà molta atenció i el processament serà llarg, difícil i ple de perills. És clar que també podem imaginar la situació inversa, on els desitjos de l'oient se satisfan del tot. En aquest cas, i si la llengua ha de tenir vint fonemes, la màxima facilitat en la percepció s'obtindrà escollint sons molt diferents, que siguin fàcils d'identificar i que no es confonguin ni en les condicions més adverses. No costa gaire de veure, però, que aquest desig de l'oient no agradarà gens al parlant-articulador perquè l'obligarà a adoptar configuracions complicades i a fer gestos especialment difícils. L'observació dels sistemes fonològics ens fa veure que la llengua busca la manera de complaure'ls a tots dos. La comunicació que fa falta per arribar a aquest equilibri, a aquest pacte arbitrat, no pot ser més fàcil d'obtenir perquè el parlant-articulador i l'oient són, de fet, una mateixa realitat: el que, simplificant una mica, anomenem parlant.

Aquestes generalitzacions es poden relacionar amb una lògica de fons que dirigeix el disseny de l'inventari de fonemes d'una llengua i que busca assolir la màxima perceptibilitat amb el mínim cost articulatori. Segons aquesta manera d'actuar, l'afirmació que acabem de fer es pot glossar informalment dient: 'Una llengua només acceptarà recórrer a la vocal [I] si ja ha incorporat el so [i], que és força més interessant quant a la relació entre l'esforç articulatori invertit i la perceptibilitat que s'assoleix'. Queda pendent, és clar, la demostració que efectivament una [i] és millor i més convenient que no pas una [I]. Això ho veurem més endavant perquè ara hem de presentar les propietats articulatòries i acústiques de les vocals que tenim.