Acústica bàsica

Introducció
Què és el so?
I com els sentim, els sons?
Els sons de la parla
    Període respiratori
    Període fonatori
    Període articulatori
Com es fan els diferents tipus de sons: la teoria de la font i el filtre
Veure els sons: representacions acústiques
Exercicis

Període fonatori

La simple sortida de molècules d'aire a l'exterior dóna però un so massa dèbil, molt difícil de percebre i per tant poc útil per a la comunicació. Si deixeu la boca oberta i feu que surti aire dels pulmons, si deixeu anar l'alè, comprovareu que el so que se sent és extremadament fluix i que no se'n pot treure gaire partit.

Per tant, cal que les molècules d'aire que surtin siguin audibles. Per aconseguir-ho, cal que vibrin i aconsegueixin velocitat. A grans trets, hi ha dos mètodes per aconseguir-ho. El primer és el procés de la fonació. Només actua quan produïm sons sonors, és a dir, amb vibració de les cordes vocals. Aquest mètode és el que expliquem aquí.

El segon consisteix a crear obstacles a la sortida de l'aire utilitzant els òrgans fonadors (boca, paladar, llengua, etc.) de tal manera que les molècules acaben sortint mitjançant una explosió, a gran velocitat gràcies a la fricció, a través de les cavitats nasals, etc. Aquest mètode es correspon al període articulatori, que explicarem més avall.

Un cop l'aire surt dels pulmons per la laringe es troba amb les cordes vocals. Les cordes vocals són uns petits músculs (d'uns 10 mil·límetres de longitud) situats a les parets de la laringe. La glotis és l'espai que es troba entre les cordes vocals. En les imatges següents, extretes de la pàgina web de la Universitat de Califòrnia a Los Ángeles, pots veure la glotis tancada i oberta.

Quan l'aire hi passa, es pot trobar amb dues situacions diferents: que la glotis estigui tancada o que estigui oberta. Si està oberta, no troba cap obstacle per sortir lliurement de la faringe cap a la boca. En canvi, si està tancada, aleshores actua la que s'ha anomenat "teoria aerodinamicomioelàstica de la fonació". Aquesta teoria és senzilla. En realitat, explica que el pas de l'aire queda interromput durant un instant fins que la pressió subglotal pot separar les cordes vocals i la sortida de l'aire cap a les cavitats supraglotals. Però un cop ha passat una mica d'aire, les cordes vocals es tornen a ajuntar (perquè són elàstiques i perquè la pressió supraglotal torna a ser momentàniament més gran que la subglotal). Aquest procés es repeteix moltes vegades i a una gran velocitat i fa que les cordes vocals vibrin (en una veu d'un home, aproximadament entre 100 i 200 vegades cada segon). Aquest procés d'obertura i tancament de la glotis constitueix l'ona glotal.

El to que percebem i que ens permet diferenciar, per exemple, la veu d'un home a la d'un nen, està molt relacionat amb aquest període. El nombre de vegades per segon que vibren les cordes vocals és el que s'anomena freqüència, i es mesura en hertzs.