| ▪ Inici | ▪ Glossari | ▪ Síntesi de parla |
| ▪ Bibliografia | ▪ Mapes | |
| ▪ Acústica bàsica | ▪ AFI | ▪ Electropalatogrames |
| ▪ Sons del català | ▪ Estàndard | ▪ Imatges RM |
| ▫ Vocals | ▪ Laboratori virtual | ▪ Enllaços |
| ▫ Consonants | ▪ Tests de percepció | ▪ Ajuda |
|
|
Sembla obvi que per parlar hem de respirar. És fàcil d'experimentar que, quan parlem molt ràpidament i sense fer pauses, se'ns acaba l'aire. I també és fàcil de veure que, mentre parlem, anem expulsant l'aire (ja sigui per la boca o bé pel nas). Per tant, tenim dues etapes molt ben diferenciades en el període respiratori: la inspiració i l'expiració. La inspiració consisteix en fer disminuir la pressió subglotal (que està per sota de la glotis) augmentant el volum dels pulmons per tal que l'aire de l'exterior hi pugui entrar. Aquest augment del volum de la cavitat toràcica s'aconsegueix, segons Recasens (1996), "mitjançant l'abaixament del diafragma i la contracció dels músculs intercostals externs, amb consegüent elevació de les costelles". El procés d'expiració consisteix a produir l'efecte contrari: disminuir el volum de la cavitat toràcica per tal d'expulsar l'aire dels pulmons cap a la laringe. Aquest
procés és similar al d'inflar un globus: quan bufem
-augment de la pressió- per fer-hi entrar l'aire, el que
fem és augmentar-ne el volum; quan deixem de bufar el globus
es desinfla perquè la pressió de dins és més
gran que la de fora i el volum del globus disminueix.
|
